SYZYGY

Què ens està passant?

2011-03-17T14:46:00.002+01:00

Hem oblidat Haití? Bé, de fet no recordem ni com està el Líban, perquè allà encara hi ha gent que està lluitant, ara mateix, en aquest precís moment. Ni per un moment pensar que podem perdre un minut reflexionant sobre el toc de queda a Baharin, Baharin? On queda Bahrain? O què passa a Àfrica a on continuen havent-hi nens que moren de gana i la Sida per tot arreu... i etc, etc, etc... Bé, per no mencionar que un cop més la Mare Natura ens mostra la seva superioritat i en un moment 12000 persones deixen d'existir sense que nosaltres aprenguem la seva lliçó i com un cop més l'èsser humà, amb la seva falta d'humilitat, creu que pot tenir sota control una situació que no sap ni quin curs seguirà ni com acabarà. Continuo sent positiva, de fet que ho sigui o no no canvia res, i espero que acabi bé, que no vagi a més, que sí, que l'home acabi controlant la situació, que no es produeixi de nou Chernòbil, Part II. Però, i els que estàn allà treballant? Voluntaris? Kamikazes? Herois? Pares d'algú? Fills d'algú? Marits d'algú? Germans d'algú? Amics d'algú? Treballadors d'algú? Persones? Persones que com tots tenen una vida? Persones que s'estàn jugant la seva única vida per que d'altres tinguin vida... I aquí què fem? Res... un gran silenci ens acompanya ... Sí, m'agradaria ser un gran bloc de gel per un moment... De fet, en certa manera jo ho som, quan ni per un moment sentim pena profunda pels que són en definitiva tan petits i èfimers com nosaltres...

El concepte de "neutral"

2008-05-28T12:34:00.001+02:00

No és fàcil ser considerada una persona a l'estil "Suïssa", és a dir neutral o sense cap ànim de voler participar en una guerra. No voler implicar-se activament en una guerra no vol dir no tenir opinió al respecte, no vol dir que la guerra no t'afecti o no t'interressi. A vegades ser neutral implica patir el constant atac per part de ambdós bàndols per fer que la seva causa sigui la teva. Quan en realitat, en segons quins llocs, mantenir-se neutral no és res més que una lluita interna per no declarar una guerra, acabada abans de començar, a tots dos bàndols. Perqué a ningú li agrada que les bombes caiguin al terreny d'un quan no n'està tirant cap de bomba. I no és fàcil no caure en la temptació de fingir per un moment una aliança - no de cor- per evitar ser esquitxat per la metralla dirigida a un altre. No es pot implicar, a qui amb esforç es manté neutral, a buscar una sol.lució o acusar-lo de no haver fet prou per evitar l'inici del desastre.

La selecció natural... el concepte d'amistat

2008-04-29T08:10:00.002+02:00

Crec que si en algun fenomen existeix la selecció natural és en les amistats. Crec en la típica frase que el temps posa a les persones al seu lloc i per tant a les amistats. Hi ha molts tipus d'amistat, els de tota la vida que els conexies quan encara no tens criteri a l'hora d'escollir i que arrossegues i portes al cor encara que ets conscient de que si les haguessis conegut ara potser no formarien part d'aquest aparentment ampli cercle d'amistats. D' aquests acceptes els defectes, de fet fins i tot tens presents aquells que ja no són defectes sino que amb el temps s'han convertit en virtuts. Després hi ha el gran grup dels circunstancials són els que en un moment donat están en un lloc determinat, amb aquests fas amistats molt estretes en molt poc temps però un cop el moment o el lloc s'han esvaït, l'amistat se'n va igual de ràpid i es manté el record, d'aquests parles dient: " tenia un amic a XXX (i normalment especifiques el lloc o el moment temporal). Després tenim aquells amics que no acceptem perdre perque malgrat ja no comparteixes tant amb ells, els vols continuar tenint. Són amb els que quedes molt de tant en tant i amb els que utilitzes la típica frase de ens hem de posar al dia que fa molt que no ens veiem... T'agradaria que per ells es pogués crear un moment o un lloc per trobar-te'ls més sovint i confies que tard o d'hora el temps te'ls faci retrobar per continuar allò que fa molt temps vas començar. A aquests, el que els fa vius són totes les vegades que hi penses i totes les coses que els hi explicaries però que mai fas… Tots tenim també aquells grups definits de gent indefinida, que no tenen sentit si no els penses com a grup, són els amics del cole, del lloc d'estiueig, els de la uni - si, falten els de l'esplai però jo no hi vaig anar mai a un esplai però si a un lokal, als de l'ex curro... però és clar, jo encara no he tingut un ex-curro- Amb aquests s'ha de quedar en massa, i en un món on cada vegada tenim menys temps per nosaltres costa molt que aquests grups indefinits es possin d'acord per quedar, i amb els temps no quedes mai…Val a dir, però, que d'aquest grups definits plens de gent indefinida sempre hi ha algú, i amb sort més d'un, que forma part del teu passat i present i espero futur… Dels los amigos de mis amigos son mis amigos, no cal ni parlar, tots sabem a on els podem trobar i quan… i la veritat és que no sempre són amigos… però hi ha vegades que acaben sent els teus… Del grup de gent que se senten amics i que "muy a tu pesar" l'altre no els sent com a tal, només dir que són l'exepció a la regla de la reciprocitat, sap greu però és el que hi ha... I els millors amics són aquells amb els que no cal ni parlar "we can talk without talking", amb els que et sents com a casa i ells es senten amb tu com a casa, amb els que pots ser pesada, amb els que encara que passi el temps estan i vols que estiguin, amb els que no cal que dissimulis els teus defectes ni les teves virtuts, ja ho saben, respecten el que no dius i poden discutir el que dius, a aquests els vols aquí aprop i sempre i cada un d'ells sap que forma part d'aquest màgic grup, a elles, a ells… Els que no poden ser amics formen part de la categoria familia i tenim material suficient com per parlar-ne detenidament en un altre post. Finalment està l'amic que no el considerem mai com un amic perque té el títol de més que amic però que si alguna cosa és, és amic per sobre de tot… amb ell i gràcies a ell tot pren un altre sentit ;) i amb ell he fet lo més maco i el que no serà mai un amic :)

"Gorillino"

2008-04-04T14:19:00.001+02:00

Ara ja fa molt que no escric. Segurament l'excusa més bona seria donar-la al fet que ara sóc mare i no tinc temps per res, però això és fals. La veritat és que tinc molt a dir, potser més que mai. D'altra banda no sempre trobo el interlocutor adient o potser penso que no tothom al meu voltant serà capaç d'entendre el que vull dir, no és facil trobar les paraules justes. I per què no, potser no és un sentiment que vulgui compartir amb tothom… Les frases típiques que tanta ràbia em feien mentres estava embaraçada, han resultat ser un reflexe total de la meva realitat. Les frases en sí i les persones que les acostumen a dir em continuen fent ràbia , el que diuen però a vegades és cert. Un no es pot imaginar el que es pot arribar a estimar un fill, no es pot imaginar. Que la vida et canvia, no les puc considerar sàvies paraules perque és un fet que ja se sap. Mai 2 és igual que 3. Però no sempre 2 és millor que 3, no? Així que després de que el meu cervell hagi tornat a la seva mesura inicial (el cos ja fa molt que s'ha recuperat afortunadament) i que les hormones hagin deixat de ballar dins meu, torno a mi mateixa sent una altra persona. Em reconec quan em miro al mirall, diferent, però em reconec... al igual que en dia un deixa de ser pre-adolescent per esdevenir adolescent, un fet que et canvia la vida i ja no pots tornar enrera. Em sorprenc quan per un moment, i és un moment, oblido el que sóc ara i no era abans, fa pocs mesos, no fa ni un any… i agraeixo com mai hauria pensat que agrairia el que un dia va començar a crèixer dins meu i ara creix al meu costat i em fa crèixer. Aquest post va dedicat a ell, al nostre gorillino, perque amb el passar del temps veurem en ell a ell mateix i part de tots nosaltres, les petites coses que entre tots espero que vagi aprenent. Confio que la sort l'acompanyi, el seu nom ja farà molt, el dia que va nèixer també, ara només queda estar aquí dia a dia per veure-ho!

El concepte del "jo més"

2007-04-03T12:29:00.000+02:00

És igual el què et passi, la gent que forma part del grup "jo més" saps que superarà la teva desgràcia, la teva alegria, la teva por o el que sigui, absolutament sempre. No és fàcil, però a aquest tipus de gent no se li hauria mai d'explicar res de res perque així evitariem que ells ens expliquessin lo seu. Fins i tot fan veure que pateixen lo teu més que tu mateix. Acostumen a acompanyar la seva explicació amb el grau de pena o de patiment o del que sigui... tot, menys un discret t'acompanyo en la alegria, en la pena en el sentiment ... Que estàs embarassada el seu embaras va ser-ho més que el teu, que t'han de posar ferros, la seva ortodòncia sempre és més complicada que la teva, que han de fer obres, un trasllat, preparar una boda o un naixement, és igual qualsevol cosa sempre són MÉS. Per aquest motiu mai dels mais s'els hi hauria d'explicar res perquè aleshores no tindrien res a dir!

ja no ens cal l'adopció...

2007-01-24T14:53:00.000+01:00

I no per tenir un crio sino per donar el nostre en el cas que hagués estat una nena, com tots sabeu... No senyors, un cop més Lo Sapevo es sortirà amb la seva, i si tot va bé (ho sento però no puc deixar la meva scaramanzia), al Juny ens vindrà un nen! Un nen que ara per ara tot el que té sembla que ho té bé ;) Confirmo que li posaré un nom italià, no en tinc cap dubte, encara que ja sé que tindré problemes amb els "catalanets" (en breus un post sobre ells) . Segurament en un futur ens ho agraïrà quan el nom italià i els seus gens italians el facin lligar molt amb les nenes, ja m'en ocuparé jo que no sigui dels pesats ;) Esperem també que no sigui tovet, però senyors ja no depén de nosaltres ;) Sigui el que sigui serà ell i l'esperem amb molt d'amor i alegria (quan porti unes quantes nits sense dormir ja us ho explicaré, eh maumaunoexiste?)

de desagraïts el món en va ple...

2007-01-10T15:12:00.000+01:00

Frases fetes com aquesta m'han fet sempre molta ràbia malgrat que sempre les he utilitzat molt!
Una altra de les reflexions que fa ràbia i que sembla treta de un llibre d'autoajuda és que El secret de la felicitat està en el saber gaudir de les petites coses del dia dia ...
Doncs sí, estic d'acord amb totes dues coses i en totes dues he pensat molt després del dia de Reis. A mi els Reis m'han portat de tot i estic molt contenta, de fet no necessitava res de res, així que tot el que pogués arribar seria realment un regal inesperat. Però no tots ho rebem així, no tots hem tingut la mateixa educació, no tots ens hem re-educat per ser agraïts ... Els nens ara són capaços d'enfadar-se amb els Reis i no dissimular, com molts de nosaltres feiem, només perque t'han portat mil coses, és a dir totes les que has escrit a la carta menys una, un scalextric. No els han ensenyat a veure com són afortunat sper tot el que els han portat sinò a valorar el que no els han portat ... a mi que els meus Reis quan era petita practicament no em portaven res de la carta, crec que no la llegien mai, bé de fet és que no la vaig portar mai en mà a cap Rei o patge (no m'hi van portar) i per quan vaig finalment anar a una Cavalcada els Reis, ja no eren els Reis ...

D'altra banda, de què serveix tenir de tot, anar emperifollat o amb aquelles sabates a conjunt amb el bolso tan maques, o amb aquella jaqueta que a tanta gent li agaradaria tenir o poder-se comprar sino et sents afortunat...? De què serveix si només ets capaç d'alimentar-te dels elogis dels altres, dels que estàn fora de casa? Per què comparar-se sempre per ser feliç i a més a més sempre comparant-se amb qui no s'hauria de fer...? Compara't amb els nens de Bombai, amb els 3 mil.lions de persones que viuen al carrer... No, sempre s'ha d'iodolatrar la vida de l'altre, i mirar la vida d'un sempre des d'un filtre negatiu... Doncs mira, si un aprén a gaudir de les petites coses, no té temps de comparar-se, això no vol dir que no passin coses menys maques ...

Jo vull agraïr els meus Reis tot el que m'han portat, més regals que mai :) Em sento molt afortunada amb tot el que tinc, material i immaterialment parlant, i el regal que he demanat per tots aquells a qui estimo és que s'hi sentin tant com jo - quina llàstima que els reis no sempre portin el que un demana, oi?

Per quan la paella?

2007-01-03T12:35:00.000+01:00

Ja ha arribat el 2007 i amb ell, espero, l'esperada paella! Us desitjo el millor a tots vosaltres, ja sabeu qui sou. Aprofito per agrair-vos el vostre suport i carinyo, tan necessari en aquests ultims mesos... Sento que les hormones m'hagin donat tantes forces en alguns moments i resultar més pesada de lo normal ;) els que m'heu soportat ja sabeu a què em refereixo, ha estat dificil també per mi ... però nens encara ens queden uns quants mesos i cap al final segurament seré pesada en tots el sentits... Ha estat un bon any i un bon Nadal, espero que vosaltres l'hagueu disfrutat a la vostra manera... Jo he tingut un arbre ple de regals, bé dos, a casa Lo Sapevo i jo n'hem possat un també, i mil menjars italians fets amb molt d'amor, però sobretot us he tingut a vosaltres ... Sí he entrat en el segon trimestre i estic en el moment de la llagrimeta fàcil, què voleu, no ho puc evitar ;)

Estic contenta i continuo "espantada" i monotemàtica, però tranquils, darrera d'aquesta panxeta que va in crescendo encara estic jo, no us preocupeu continuo plantejant-me el mon on vivim i continuo llegint llibres bons a part de llibres rel.lacionats amb la maternitat, tinc, encara, orelles per escoltar-vos... i ganes d'estar aquí per si mai em necessiteu... Més endavant, no sé com estaré.

Feingeschliffen em va comentar que una neuròloga nordamericana després de llargs estudis havia arribat a la conclusió, molt al seu pesar, que el cervell de la dona es reduia durant l'embaràs i els 6 primers mesos després del part. Noticia que com us podeu imaginar no vaig rebre amb gran alegria... però bé, si fora així, sapigueu que aquesta reducció serveix per perpetuar l'espècie. M'agradaria pensar que el meu cervell és prou gran com per reduir-se sense que es notés...

i segueixo sense soportar ...

2006-11-24T14:06:00.000+01:00

Bé, superada la segona revisió. Hem descobert que el petit/a Alien es mou molt, tant que no li hem pogut fer una foto prou maca, però bé ens conformem en entreveure la seva careta i saber que ja té de tot, cervell, nas, mans, peus ... és increible i emocionant. No tinc paraules. A part de lo emotiu del tema continuo tenint certes crisis amb l'entorn, les que en un moment vaig considerar tan sols "noves ginecòlegues" ara s'han transformat en especialistes de certs temes ... especialistes en anèmia, en pes ideal durant l'embarás, alimentació i dietètica, etc... Fins i tots tenim les vidents que ja saben que jo, com totes, i totes vol dir totes, les dones del món només parlaré del meu fill/a...

Sí, segurament parlaré molt, jo parlo molt de tot així que no en tinc cap dubte, però crec que saber amb qui parlar d'aquestes coses és tan important com el tema del que es parla i per tant dubto que la "nova ginecòloga especialista en el futur" sigui l'escollida ... I entre tant especilista em trobo, ara que tinc les hormones alterades i que sembla ser que a segons qui faig por, amb gent que de debó hauria de saber d'aquest tema i que no en saben i que a més a més s'enfaden amb tu per ser una pardilla primeriza que no s'entera de res. Em refereixo a les recepcionistes a on em vaig a fer les anàlisis que per fer-me una prova que m'ha demanat el meu ginecòleg - el real, el de veritat el que ha estudiat molt per arribar a on és- que resulta que malgrat que ell digui que es pot començar la prova sense disposar de certa informació que m'han demanat i que encara no tinc i que posteriorment donaré, les ties en qüestió em van pegar una bronca a part de posar en dubte els conèixaments del meu ginecòleg i demanar-me que parlés amb una tècnica la qual va entendre a la perfecció el que li estava demanant i no va posar cap mena d'entrebanc ...

Total que les que haurien de saber no en saben i les que creuen que en saben en realitat no saben ni haurien de saber i en mitg de tot això aquí estem, superant poc a poc cada moment i esperant amb il.lusió i cada vegada més l'arribada del petit/a. Sabeu què? Em va caure super bé quan el/la vaig veure fent voltarelles i movent-se d'aquí cap allà ;)

No soporto ...

2006-10-27T12:11:00.000+02:00

No soporto els tòpics en general però ara en el meu "estat" encara menys... Frases com "Ara sabràs el que és ser mare" i que és veritat si tot va bé ara ho sabré i les que no ho són no ho saben, o jo mateixa en aquests moments no ho sé, però no és la frase és el tó amenaçador, la cara de superioritat amb que certes dones, i mai homes, diuen frases com aquestes... Has de "menjar per dos" cosa que el metge m'ha prohibit rotundament, però és igual els demés en saben més i total com jo sóc una persona que he pesat sempre molt ja em va bé agafar 20 kilos que així em pillo directament la baixa perquè no podré donar un pas .... El "no fumis perquè et sortirà el fill mig mort com el d' una persona que jo conec", home potser sí , dos paquets no són aconsellables, però menys de 5 al dia dit pel meu ginecòleg anti tabac no compte per res ... "fes-te totes les probes que puguis perque ja saps el que et pot sortir" mola moltíssim saber totes les enfermetats que pot patir un futur fill en el moment en que l'estàs gestant i les hormones no t'afecten per res i no estas més sensible ... Les millors frases però són, "què, molta son, oi?" quan has patit insomni per uns setmana i mitja i "molts antojos, oi?" no, només unes ganes horroroses de cridar-te i dir-te: allunya't de la meva vida durant 8 mesos ...

Al top ten : "ui no saps com et canviarà ara la vida, ho tens clar, oi?" No, sóc tan tonteta que penso que el fet de tenir un fill no canvia res de res la teva vida, no m'he plantejat en cap mopment coses com que ara algú dependrà de mi, algú que no es val per ell mateix i que per tant no suposa res de res ....

Suposo que això només ha començat i que m'espera una llarga llista de coses que em faràn rabiar ... bé amics les aniré compartint amb vosaltres poc a poc, espero que el monotema no us agobiï, i si és així sigueu tan amables de dir-m'ho, us ho agrairé de tot cor :)

Puc assegurar que de tot el que m'han dit el que m'ha fet més gràcia ha estat l'observació de Maumaunoexiste, això sí que m'agrada, sentir coses que van referides a mi, a la meva persona i no tòpics generals que fan una ràbia .... tens tota la raó em pendrà tant el pèl ;)))

I el que menys m'agradat és el que m'acaben de dir : "Què com vas Mamita?" El què Mamita, a mi ni el meu fill em dirà mamita !!!!!!

Cal tallar-se el cabell per estar més còmoda quan s'està embarassada?

2006-10-24T13:12:00.000+02:00

Sí amics sí, estic embarassada, sóc la única que ho pot estar de tots nosaltres així que només us mig sorprendrà la noticia, de fet el padrí ja ho ha comunicat. Lo sapevo i jo ens vam assabentar un dia de pluja a Manhattan... dos predictors van confirmar-ho. Li asseguro al meu amic Sallanworld, però, que quan li preguntava sobre les conseqüències de la meva futura maternitat encara no sabia que ho estava - i ho estava - tal i com indicava el meu consum de cervesses i cigarretes desmesurat, com de costum. Costum que se m'ha acabat - bé reduit- ens els propers 8 mesos, un mes ja ha passat... Ara, no us preocupeu, sobretot tu Michaleen Flynn, que agafaré el ritme ràpid un cop em recuperi del trasvals ... La vida et canvia, és absurd dir el contari, però jo no canviaré o si més no ho intentaré, en certes coses... així que amics meus podeu estar segurs que no em tallaré el cabell per estar més comoda un cop arribi - espero que arribi - la nostra criatura ...

"Dejamos a los niños con los maridos, y las mujeres nos vamos a tomar una horchata"

2006-10-17T15:27:00.000+02:00

Qui em conegui sabrà que aquesta frase no sortiria mai de la meva boca. No perquè no m'agradi la orxata, que no em xifla, sino perque no m'agrada el concepte de "corralillo de mujeres" ni "entre nosotras nos entendemos" ni el "dejémoslos a ellos con sus cosas" ... no he sentit mai aquella necessitat de dir "les dones ens hem de solidaritzar, hem de lluitar juntes" Contra què? No, a mi no m'agaraden totes les dones només perque elles com jo tinguin la regla un cop al més o s'hagin de depilar de tant en tant ... No; jo em solidaritzo amb qui vull i si haig de lluitar seré jo qui determini contra qui lluitar... Moltes vegades prefereixo estar parlant amb els "nois" lògicament depenent dels nois , que no pas amb les "noies" ja que molts dels temes que elles toquen em resulten del tot avorrits, molt avorrits ... això, però, no treu que quan tens la sort de trovar-te amb les que realment et sents bé, la vetllada es transformi en un atac de sinceritat i burles, ironia carregada de bones intencions, crítiques i rises incontrolades i en acabar et sentis que cap crema del mercat et tornarà la joventut com el riure amb ganes entre unes bones amigues...

Only in Las Vegas

2006-05-03T21:16:00.000+02:00

Dilluns 24 d’Abril sopar de clients, 32 persones, restaurant d’estil Americà a Flamingo Av, Las Vegas. Fora de la Strip, carrer principal on es troben tots els hotels més famosos.

Negra nit, al fons les llums de Las Vegas...

Els convidats van abandonant el restaurant, els taxis demanats telefònicament, els esperen fora.

Canvi de plans, ja no es va al hotel, els nois volen anar a veure i beure en un bar de “chicas”, desapreixen uns quants.

Queden 2 persones. Arriba un taxi:

- Do you mind if I take it? – diu el noi hungarés d’uns 30 anys.
- Oh yeah take it, I don’t mind. – mentéix la noia.

Es queda sola, davant del restaurant, ja han tancat, pensa que el taxi no trigarà gaire més, però de cop i volta li ve un flaix. Aquell taxi era l’últim demanat! Truca a la porta, encara queda algú, es veuen llums dins i se senten sorolls. Surt una cambrera i ella li demana un taxi. Arribará en 15 minuts, l’informen ... Però en passen 15 i 20 ....

Apareix un noi, se senta a l’escala al costat de la noia, ho fa sempre quan plega de treballar, comenta. És mexicà, però des de petit viu als Estats Units, fa de cuiner.

- ¿Le gustó la carne? – pregunta timidament
- Mucho, estaba muy buena y tierna.
- ¿Cómo anda la Madre Patria?
- Bien, haciendo, con un poco de todo...
- ¿Esperando un taxi?
- Sí, no tardará... debería estar aquí...
- ¿Dónde se aloja?
- Hotel Montecarlo
- Si quiere la llevo, me va de camino a casa..
- No se preocupe, muy amable, el taxi está al llegar...

I passen, 10 minuts més i apareix un taxi que en la foscor de la nit no reconeix la seva possible clienta i desapareix rapidament per Flamingo Av. deixant la noia acompanyada del cuiner.

- Señorita yo no la dejo aquí sola así que haga el favor de subirse a mi coche que la acompaño al Hotel. Mis padres me han dicho siempre que se debe echar una mano a los que lo necesiten.
- Muy amble pero el problema es que a mí me han dicho siempre que no hable con desconocidos y menos que me suba en su coche.
- Ramón, para servirle! - s’afanya el noi a donar-li la mà.
- Ah, claro ahora ya como de toda la vida, ¿no? Me gustaría evitar acabar en CSI si fuera posible..
- Pero señorita, ¿cómo se le ocurren esas cosas?
- Ai Ramón si tu supieras...

La noia puja al cotxe, sap quins són els perills que comporten confiar en un desconegut, però sap que ha de decidir què fer. I decideix refiar-se del Ramón. Aquella nit el Ramón acompanya a la noia a la porta del Hotel. No marxa fins que ella ja no pot còrrer cap perill. Quan es despedeixen es diuen:

- ¿Lo ve señorita cómo aún queda gente buena en el mundo?
- Sí Ramón y tu lo has sido conmigo, por ello pronto llegará la mujer que te quiera y quiera compartir tus terrenos en Texas!
- Que Dios la oiga. Buena suerte señorita.
- Buena suerte Ramón!

La noia entra a l’Hotel i pensa, quina bona sort que té sempre, es gira somriu al Ramón. Ell posa la primera i marxa...

El concepte del castigador

2006-04-11T18:48:00.000+02:00

Avui m'agadaria parlar sobre el tema dels castigadors. No hi ha una manera divertida o positiva de veure els castigadors, no existeix el castigadoret, sí que hi ha el "rabiets", del que parlaré més endavant, o el "burlets" de que ja us he parlat ... per aquest tipus de comportament no hi ha justificació, i per tant no hi ha perspectiva postiva sobre ells. Fa molts anys que vaig deixar el pati del cole i amb ell part de la in.nocència, els "t'estic" o no "t'estic" i el "més amic", l'etern concepte del millor amic.... O ets amic o no ho ets, carai! I si ho ets, hi ha certes coses que estàn per sobre. De cada un dels nostres amics en treurem i veurem lo bó i dolent que ens poden oferir o millor dit que poden i volen compartir amb nosaltres. No es tracta de ser el millor, es tracta de ser el més TU que puguis, perque d'aquesta manera el que camina amb tu, ja sap de quin peu calces i no se li caurà el món als peus per una sortida teva. Però hi ha persones que continuen mesurant l'amistat i creuen en una falsa lleialtat que es basa en fonaments tipus "si tu no vas jo tampoc" o "si jo no vaig, tu tampoc" o bé "si a tu no t'agrada a mi tampoc" i el que més em desagrada de tot és el que aquest tipus de gent utilitza per segellar la relació i immobilitzar-la de per vida "ho veig com tu, penso com tu, som iguals" Ahhh, quin horror un altre jo a prop! No, gràcies, ja en tinc prou amb mi mateixa!!!! Aquest tipus de gent no només no perdona sino que castiga, castiga fent el buit o bé amb comentaris generals de caire objectiu recoberts d'un verí que et fa sentir miserable quan tu no ho ets. Ens hem d'allunyar dels castigadors perque són d'aquells que un dia es cansen de castigar i són capaços de fer veure que no ha passat res. Aleshores ets tu el que acabes patint de dissonància cognitiva per culpa de persones que no saben ni que vol dir això!

El concepte del burlets

2006-04-07T20:38:00.000+02:00

La burla hauria de ser només concebuda si qui la fa, fos capaç també de riure's de sí mateix. Però la burla normalment s'utilitza quan un està en una situació que li és incomoda i per tant ajuda a trencar el gel, o bé en situacions que en realitat no fan cap mena de gràcia, però on la gent riu, com quan un cau per terra ... no buscaré més exemples perque tots sabem quines són les burles fàcils, només cal veure la típica peli espanyola que aparentment fa riure i tindrem un repertori ben complert.

El concepte del burlets és ben diferent, el burlets és subtil i observador, li agrada mirar-ho tot i aleshores es queda en aquelles petites coses que fan del dia a dia un sentit en sí mateix. El burlets a més a més no és el graciós de turno, el burlets és una manera de ser, no és oportunista sino que aprofita el que veu i sent per donar-li la volta, per donar-li un sentit. El burlets no és mai ofenssiu, això és el que el diferencia de un "guasón" o "graciosillo". Un burlets és feliç al costat d'una persona amb afirmacions contundents, segura d'ella mateixa, perque sap que el que li pugui dir només ajudarà a fer tornar a la persona a la p*** realitat, per un moment. No et pots quedar indiferent si et diuen que "he estat el primer a utilitzar internet" aquí s'han de fer burles varies ... Un burlets sempre necessita d'un còmplice que l'entén i el veu venir, que l'espera ... de fet còmplice i agent i agent i còmplice es confonen i són alhora objecte directe de burla - feta per un burlets. Agafa la pitjor de les situacions i viu-la amb un burlets al costat, només per això seràs capaç d'esbossar un somriure, agafa un burlets i viu la situació més avorrida que hi ha, prenent consciència de com n'és d'avorrida la situació la transformarà i acabarà sent un dels dies més divertits ... posa un burlets a la teva vida, és el millor que et pot passar!

No sóc feminista, ni masclista

2006-04-07T20:32:00.000+02:00

No sóc feminista, ni masclista. No estic orgullosa de ser dona, sóc dona i aixó és un fet. No estic orgullosa perque el fet de ser-ho no depén de mi, no ho he escollit jo, ni he fet res per aconseguir-ho ... Puc sentir-me orgullosa de ser millor persona o d’ intentar-ho, però no puc estar-ho d'allò que m'ha vingut donat ... Com a dona he rebut una educació forjada, treballada, desenvolupada en un lloc determinat, amb unes normes de comportament, uns valors, una religió ... i a més a més el que jo he filtrat a partir de el que m’han ensenyat cada una de les persones (amb les seves propies filtracions) que han engegat i influenciat la meva educació... Però està clar que en nom de la religió s’ha fet de tot! Sóc conscient que la religió que conec és la que m'han ensenyat i així i tot la conec poc, no m’ha acabat d’interessar, potser perque ja de sempre vaig veure que en aquesta religió tampoc no es consideraven totes les persones per igual... El que sí que tinc, el que si que he aprés i del que em puc sentir orgullosa és de ser una persona (persona i no dona, persona) que creu profundament en el respecte. Això no vol dir que no hagi estat irrespectuosa, ho sóc cada dia quan veig i no miro cada una de les persones que veiem vivint al carrer, les veig però no les miro, no puc... Però ho intento, intento ser tant respectuosa que acabo aparentment respectar idees indefensables, a tants nivells, que al final no puc ni pronunciar-me sobre certs temes, com molt bé ja sabeu. Però tot té un limit. En tot existeix el grau. No vull parlar de religions, ni vull anar a evangelitzar (no m’agarda que em mengin la olla), no crec que el que he aprés sigui el correcte, és el que he aprés, i aprenent he aprés a posar en dubte, a tenir criteri... el que he estudiat i el que ja era, m’ha fet veure-ho tot amb més obejectivitat, des d’un altre prisma i m’he plantejat molt el que tots anomenem igualtat entre homes i dones. Un pot ser home o dona de tantes maneres diferents que em sembla absurd ja fer semblances intergèneres, imaginat a nivell intragèneres!... Hi ha de tot , està clar però el que si que som tots es persona (cert n’hi ha que potser més valdria que no haguessin mai nascut, d’altres no han sobreviscut o viscut el que es mereixien) però tots i cada un dels homes i dones tenim una espècie en comú. Igualtat, en què? No, jo no sóc igual a un home, sóc dona... jo sóc jo i tu ets tu i l’única cosa que vull és poder fer el que jo crec, no el que un altre hagi decidit que puc fer a partir de tu, del que tu fas, del que a tu se t’ha ensenyat que pots fer, sense haver-ho de justicar o justificar-t’ho a cada moment. I això és el que no tenim. No vull entrar en com cada persona viu la seva sexualitat, no estic parlant de sexe, tan sols de la humanitat en general. No penso que el que jo pensi i com jo visqui sigui el correcte. No, quan aqui s’ha organitzat un botellón mentre a França s’està sortint al carrer per una cosa molt més seria... ni de la guerra a la que ja estem acostumats, ni de totes les altres guerres (a tots nivells)... Viatjar, el que m’ha ensenyat és a emportar-me alguna cosa de cada lloc on he estat, no cal que sigui una el.laboració meva, una idea o una conclusió... pot ser una olor, una sensació , un paisatge ... (de la India, la pena i les olors) ... i també posar a prova els meus sentiments lluny del que ja conec del que ja sento meu, d’on em sé moure... I el que m’he emportat d’aquest últim viatge, a més del “desert”, ha estat el desencoratjament...

Jo no haig d’anar amb burqa i un vel negre que em tapi els ulls, sí es clar segurament era d’Arabia Saudi i no dels Emirats... és a dir que sóla sense el cosentiment del pare o del marit ella no podia viatjar ... però veure la imatge de una dona dins d’una pressó ambulant que no ha pogut escollir i a on ha anat a parar sense cometre cap crim, ho sento però jo això ho trobo indecent. Si tenint la opció ho escolleixes és una altra cosa. Em fa mal el cor de veure-ho i de pensar que és el que ella ha aprés i el que ella ensenyarà als seus fills i filles, quan no té ni veu ni vot; així és com veu el seu món i això és el correcte, no interessa que pensi, no que tingui criteri, no se’l mereix, no és el seu objectiu a la vida, no és pel que ha nascut i si mai ho posés en dubte pel benestar de la descendència, segurament aplicaria la senzilla regla de com menys pensis a vegades més feliç ets, així que, tu , respectem-ho perque a nosltres també ens agrada que ens respectin i sí sí, entra en el seu joc que per això “donde fueres haz lo que vieres”, no? Doncs no, jo dins les meves possibilitats ho he intentat, però a mi no s’ha m’ha tractat igual. És clar que en molts moments a qui m’he dirigit estava tan incòmode com ho estava jo, i amb grans dificultats de comunicació. I no sempre val el llenguatge universal com es riure d’un absurd, o d’una situació còmica... però allà, malauradament, fins i tot aquest tipus de llenguatge acaba estant vetat. I jo dia a dia me la plantejo la meva vida... i no veig sempre el que m’agradaria veure, però puc veure i dir el que no m’agrada i no m’agrada el despotisme, ni el menyspreu, ni la condescedència ni que persones amb una doble moralitat tan assumida i tan respectada posin en dubte la meva. Ni que els que no han hagut de lluitar per tenir la possició que s’han adjudicat, posin en dubte els que estàn aprenent, homes i dones, a comportar-se diferent per tal de donar cabuda a les consideracions tant d’homes com dones, independentment del seu gènere. No, no som iguals però que no sigui el gènere al que pertanys el que determini que el que tu pensis es prengui o no en consideració. M’agradaria pensar que és el que aportes el que compta per tal que, a partir d’aquí, la humanitat tingui més varietat per provar d’ avançar!

Dubai

2006-03-12T19:10:00.000+01:00

De què és capaç l'home per tal d'enriquir-se?
Doncs de construir en un desert tant espectacular
com aquest, una ciutat tant falsa i alhora d'una
modernitat sense límits com és Dubai.

Jo, em quedo amb el desert, amb aquest mar
de sorra que sembla que no s'acabi mai ...

Lezione di musica

2006-03-01T20:57:00.000+01:00

Do,
re,
mi,
fa,
sol,
la,
si.
Sî?
Sì,
mio
sol;
sì.

Mi fa male la pancia del cuore, Jairo Aníbal Niño

No puc més!

2006-03-01T20:41:00.000+01:00

Puc aceptar que als 20 anys m’aparegués miopia quan ningú de la meva familia té miopia i per tant a partir d’aquell moment hagi format part dels “que-porten-ulleres”. Quan fa un any i 2 mesos després d’haver estat amb mal de cap durant mesos, cada dia, i cada dia vol dir cada dia durant 3 mesos, em vaig alegrar de saber que el fet del meu mal de cap que es remonta a quan era molt petita i des de que tinc memòria, fós provocat pel fet de tenir la dentadura creuada d’una banda, cosa que no es veia i per tant el problema no havia estat resolt quan era una nena ja que en aquell moment no es contemplava l’ortodòncia si no era un tema, com ja he tractat, merament estètic o bé molt molt problemàtic... bé vaig i he estat contenta de portar un ferro al paladar que a part d’afectar lleugerament al meu parlar i d’ocasionar-me moltes llagues ha fet que el problema del mal de cap desapareixes i em sentís millor. He acceptat anar incorporant a la meva dentadura els anomentas “braquets” (i ja sé que no es diu així però és així com ho diu tothom) poc a poc fins acabar tenint un somriure metàlic, tipus “quinceañera” però doblant l’edat a la "quinceañera". He provat de portar bé el fet de menjar sopetes cada vegada que m’apretaven els ferros i haver perdut kilos (cosa que no em costa gaire) per haver-los de recuperar amb rapidesa (cosa que em costa una mica) Fa molt de temps que no menjo amb aquella il.lusió amb la que sempre he menjat, però tard o d’hora arribarà el dia de retrobar-me amb el super entrecot que m’espera amb les mateixes ganes que l’espero jo. I ja fa un any i dos mesos que estic així amb llagues i amb pressió, molta pressió a la boca i he provat de portar-ho bé i encara que sóc molt pesada, he intentat compartir l’experiència amb vosaltres de la millor manera. He intentat riure’m de mi mateixa quan un trós de cera que es posa a sobre dels braquets (que serveix, pels no experts en la materia, perquè les llagues no augmentin i no pateixis tant) surtís disparat a la jaqueta d’un potencial client, el qual després de intentar amb gran discrecció treure-li sense que s’adonés, cosa que probablement li va fer pensar que les noies del nostre país som molt afectuoses per les mil vegades que li vaig donar copets a solapa per tal de fer desparèixer aquell rastre que havia estat a la meva boca durant un bon temps sense poder-ho aconseguir, marxés amb aquella mena de “pin” enganxat ... o bé riure d’haver estat parlant amb clients durant un sopar per adonar-me quan decideixo anar al bany a netejart-me les dents ( tema infraestuctura ho deixo per un altre moment) que totes elles deixaven ben clar que havia sopat una trista amanida verda ja que el meu somriure metàlic estava acompanyat de petits tocs de color verd ... bé que ho he intentat tot ... Però avui, avui ja no puc més perque ja no li vec la fí i donat que el postivisme que sempre m’acompanya no deixa sota cap concepte que la gent que m’envolta el perdi per això, ho vull comapartir igualment amb vosaltres i us haig de dir que no puc més ... estic farta ... i tal com m’ha dit la mare* : “No nena, xata hi ha coses pitjors! Va dona que total tu ets la que sempre ens animes, no ens facis això!” Cosa que ja sé i no oblido mai, vull per un moment poder dir que sí que ja sé que això s’acaba i que és el millor que em podia haver passat però que no puc més !!!!

Total per això estant els bons amics, no? Per compartir els bons i els mals moments i la veritat és que no he perdut el meu somriure (metàlic) , no us preocupeu, de fet ara ja em sento millor!

*Bé qui coneix la mare ja sap perquè l’esmento!

El concepte del “tovet”

2006-02-22T20:29:00.000+01:00

No és un terme fàcil de definir malgrat que he pogut comprobar que és del tot universal. Per que hi ha persones que ens resulten tovetes? De fet crec que hi ha una diferència de gènere amb aquesta paraula, podriem dir que és un dels exemples més relacionats amb el món masculí. D’una dona ja s’espera que sigui una mica “pamfila” - seria la paraula justa? – i d’un home ens pot agradar i esperem que sigui “sensible” (gran tòpic) però “tovet”, no, “tovet”no s’accepta.

No és ben bé que no tingui sang a les venes, ni que demostri certes conductes fins ara adjudicades a les dones, no és pas això, requereix d’altres virtuts i atributs que van més enllà. Un bon exemple seria el tó muscular de la mà quan les enllaça. No és tracta de trencar la mà a ningú, ni de mostrar la força física, ni de posar en pràctica el que has aprés en un curs per correspondència de “Tècnicas psicológicas de cómo dar la mano en una reunión de negocios”, no cal res de tot aixó però si que és necessari que tingui tó muscular, gentil i atent, o amb carácter i decisió, o amb timidesa i vergonya, o amb alegria o amb condol ... però que tingui un tó... de fet pot arribar a molestar si el que et toquen és una altra part del cos. Acostuma a passar molt que el tovet et col.loqui la seva mà al braç o bé la cintura (de fet notes la presencia de 5 dits...) enlloc d’agafar! Aquí és on s’ha de tenir clar que si poses la mà, posa-la bé i si no, no la posis, i no cal parlar d’altres zones les quals no goso ni imaginar-me quina sensació provaria de mans d’un “tovet”.

Un altre aspecte bastant compartit pels anomenats “tovets” és una afectació exagerada per qualsevol cosa afecti a la seva persona, acostumen a queixar-se de no ser informats de les coses i aquí ja “apaga y vámonos” perquè comença tot un seguit d’interpretacions que apunten al rebuig per part dels altres, sense cap mena de fonaments , cosa que desenllaça en un autocompadir-se i en una crítica obsesiva cap la persona que ha condicionat aquest estat de fustració mal resolta. Cert infantilisme pot anar acompanyat de tot el que s’ha dit (i en cap moment ho manifesto des d’una postura de gran maduresa) i podria desembocar en “dires y diretes” i/o persones tipus “tira la piedra y esconde la mano”

Us convido a que afegiu exemples per acabar d’ enmarcar el “tovet”. Sé de més d’un que té molt clar a què em refereixo!

Aclaració: Un no pot ser una mica tovet. O ets 100% tovet o no ho ets gens.

"Gafe" to be continued ...

2006-02-21T16:49:00.000+01:00

Podem considerar que, si hi ha un escape d'aigua al "zulo" dels comptadors de l'escala i de tots els tubs l'únic afectat és el meu, el gafe no s'acabat encara?
De totes maneres gràcies pels ànims ...

El concepte del “Gafe”

2006-02-13T16:50:00.000+01:00

Sóc de les que penso que si desitges molt que et passi una cosa t’acaba passant. I al llarg de la meva vida ho he pogut constatar. Avui, però, no parlaré de desitjos sino del concepte del “gafe”. Ho lligo amb la idea del desig perquè val a dir que la majoria de vegades que em succeeixen esdeveniments que podriem dir que estàn gafats van acompanyats d’allò que em feia molta il.lusió que passés. Després d’un any i mig d’estar a casa podria pensar que la casa està gafada, però en realitat, la que ho està sóc jo! Tots sabem que les obres dels veïns poden provocar situacions del tot inesperades a casa teva, però un cop que t’ha passat una penses que ja has cobert prou el teu gafe d’estrenar casa; com el que estrena sabates de pell clares i va i es taca una amb greix i la taca l’acompanya al llarg de la seva vida, però mai més se’n farà una de nova. Doncs bé, després de 2 dies i quan ja havia viscut que un senyor aparagués a les 7 del matí a casa meva i entrés a endollar l’abrillantador de l’escala a l’endoll de l’entrada de casa com si fos el més normal de mon ( no havia tingut temps encara de canviar el pany) o bé que el primer dia del trasllat (amb tot el que comporta) trobés al pati de llums del meu baix un ocell, un Falciot d’una especie protegida i que hagués d’anar a portar-lo a 30 Km a la protectora d’animals, ja no pensava que un dia arribaria a casa i la trobaria, tota, i tota vol dir tota, la casa plena d’un polssim d’obra vermell cobrint cada objecte de la casa. Tota la cuina, tots els plats, tots els llibres, tots els mobles, tota la roba, totes les caixes i dins de elles que encara hi havia un munt per desempaquetar, i just dos dies abans de decidir celebrar el 30` aniversari i aprofitar per inaugurar la casa. Així que “brigada de limpieza” a casa, pagada per suposat per la senyora que feia les obres per cert sense aspirador i amb treballadors no regularitzats i treballant en condicions infrahumanes, i amb això vull dir que quan vaig anar a buscar-los tota enfadada perque casa meva semblava “el lejano oeste”, em va obrir la porta un noi totalment cobert de pols vermellosa , celles, pestanyes, cabells, tot ell cobert al punt que malgtrat que les seves faccions ho revelaven, no semblava pas mulato.
Ja després d’aquesta experiència i d’adonar-me que el parquet fals nou de trinca no només s’ha bufat sino que per culpa de que les canonades de l’aigua dels radiadors no són prou profundes i que per tant ha saltat un tros de parquet i de descobrir que la banyera immensa i nova no estava ben collada i ha provocat humitats a la paret, i del fet d’aparèixer petites esquerdes a diferents parets i tenir la desgràcia que als meus veïns els hi agaraden molt els carmels encara que l’única cosa que es dignen a tirar diariament al meu pati són els papers dels carmels que s’han menjat (sobre la resta de coses que tiren ja en parlaré en un altre post que probablement es dirà El concepte del “guarro”) pensava doncs que el cupo del meu “gafe” ja estava del tot cobert.
Doncs no, a dos dies de celebrar de nou el meu aniversari (aquesta vegada amb uns quants mesos de retard) i d’aprofitar per fer-li veure la casa a col.legues que encara no l’han vista, he arribat a casa i no hi havia pols per tota la casa com l’altra vegada ( els que estàn fent obres ara utilitzen aspiradors especials encara que em tiren part de la runa al pati, ja ve a ser un clàssic això,) m’he trobat un boquete a la paret d’una de les dues habitacions que tinc, sí senyors i senyores, un forat a la paret tipus forat de dutxes de nens per veure les nenes, doncs d’aquest tipus però, és clar, amb el corresponent tros de paret caigut. Aquesta vegada i donada l’experiència adquirida, a hores d’ara, 3 hores després de la troballa, el forat ja està tapat i acordat que els senyors pintors passaràn a pintar tota l’habitació. No hay mal que por bien no venga, diuen, doncs sí, aquesta vegada el color l’escolliré jo, la “gafe”!

I am back!

2006-02-10T20:16:00.000+01:00

Ja que no estaré per compartir la nit amb vosaltres, només us volia dir que un cop superades les meves pors de no estar a la vostra alçada, he decidit tornar!

Per què tot ha de girar en torn a l’estètica ?

2005-10-28T18:56:00.000+02:00

Sí, ja ho sé que el món d’avui en dia funciona així, i no vol dir que fent-me aquestes preguntes no en sigui conscient o bé que no em senti “sotmesa” a tot allò que es refereix a l’estètica. A mi també m’agrada estar maca i que certes persones em trobin maca, dir el contrari seria negar la meva realitat i probablement i malauradament la de la majoria.

Tot això, però, no significa que cada acció que un prengui en aquesta vida sigui entesa com una oda a la millora personal tenint només en compte el que els demés veuen, és a dir el físic. Entenc que després d’haver tingut experiències com les que esmentaré a continuació, caiguem en l’error de confondre salut amb estètica. A partir del moment que acceptem que operacions com retocar-se el nas justificant que es té el tabic nasal torçat , i que per tant no es respira bé, quan en realitat es fa perque es té un nas espantós i no t’agrada o bé reduir el tamany dels teus pits perque són immensos i mal fets atribuint aquesta operació a una prescripció mèdica amb la finalitat d’evitar problemes d’esquena, són operacions estètiques camuflades, acabem pensant que qualsevol canvi té l’objectiu de millorar el nostre fisic. Doncs sí, potser sí que molts casos d’avui siguin deguts a aquestes motivacions per intentar ser gairabé perfectes, però jo no m’he posat ferros a la boca per aconseguir després de gairabé un any de patiment i penitència alimentària millorar el meu somriure, no senyors i senyores, no accepto que s’em digui que les meves dents ja estaven bé i que en definitiva no estaven tant torçades ni descol.locades, perque jo no les he tingut mai ni torçades ni descol.locades aparentment, només volia no tenir mai més mal de cap i no viure pensant que patia de migranya i portant analgèsics varis a la bossa, que els que en pateixen de mal de cap, ja saben el que és!

El concepte del pesat

2005-10-22T10:04:00.000+02:00

Hi ha moltes maneres diferents de ser pesat. Un pot parlar molt i ser pesat, un pot ser pesat pels seus llargs silencis ... És important discernir entre el pesadet que correspondria al fill que repeteix continuament que vol que se li compri un juguet o el col.lega de la feina que demana constantment si ja has fet el que t'ha demanat fa tan sols 5 minuts, del que es pesat. El pesat et provoca que en un moment determinat de la conversa li diguis de manera contundent : " Que ets pesat!" (el tó ha d'anar acompanyat de certa força en la "S" de la paraula pesat si no ja no fa el mateix efecte) Aquest tipus de pesat aniria doncs dirigit a tots aquells que repeteixen les seves bromes, de les que están plenament orgullosos, fins a l'eternitat o a tots aquells que per tenir una personalitat de "cagadubtes" et demanen 1000 vegades la teva opinió sobre un mateix tema.
Aquesta publicació va dirigida als meus pesats predilectes que m'han empés a començar aquest blog. De totes maneres jo sóc la reina dels pesats, si no de què els aguantaria!

why syzygy?

2005-10-22T09:55:00.000+02:00

The alignment of two or more celestials bodies, as the moon and the sun are in alignment vis-a-vis the earth during an eclipse. Conjunction of ideas.