No puc més!

Puc aceptar que als 20 anys m’aparegués miopia quan ningú de la meva familia té miopia i per tant a partir d’aquell moment hagi format part dels “que-porten-ulleres”. Quan fa un any i 2 mesos després d’haver estat amb mal de cap durant mesos, cada dia, i cada dia vol dir cada dia durant 3 mesos, em vaig alegrar de saber que el fet del meu mal de cap que es remonta a quan era molt petita i des de que tinc memòria, fós provocat pel fet de tenir la dentadura creuada d’una banda, cosa que no es veia i per tant el problema no havia estat resolt quan era una nena ja que en aquell moment no es contemplava l’ortodòncia si no era un tema, com ja he tractat, merament estètic o bé molt molt problemàtic... bé vaig i he estat contenta de portar un ferro al paladar que a part d’afectar lleugerament al meu parlar i d’ocasionar-me moltes llagues ha fet que el problema del mal de cap desapareixes i em sentís millor. He acceptat anar incorporant a la meva dentadura els anomentas “braquets” (i ja sé que no es diu així però és així com ho diu tothom) poc a poc fins acabar tenint un somriure metàlic, tipus “quinceañera” però doblant l’edat a la "quinceañera". He provat de portar bé el fet de menjar sopetes cada vegada que m’apretaven els ferros i haver perdut kilos (cosa que no em costa gaire) per haver-los de recuperar amb rapidesa (cosa que em costa una mica) Fa molt de temps que no menjo amb aquella il.lusió amb la que sempre he menjat, però tard o d’hora arribarà el dia de retrobar-me amb el super entrecot que m’espera amb les mateixes ganes que l’espero jo. I ja fa un any i dos mesos que estic així amb llagues i amb pressió, molta pressió a la boca i he provat de portar-ho bé i encara que sóc molt pesada, he intentat compartir l’experiència amb vosaltres de la millor manera. He intentat riure’m de mi mateixa quan un trós de cera que es posa a sobre dels braquets (que serveix, pels no experts en la materia, perquè les llagues no augmentin i no pateixis tant) surtís disparat a la jaqueta d’un potencial client, el qual després de intentar amb gran discrecció treure-li sense que s’adonés, cosa que probablement li va fer pensar que les noies del nostre país som molt afectuoses per les mil vegades que li vaig donar copets a solapa per tal de fer desparèixer aquell rastre que havia estat a la meva boca durant un bon temps sense poder-ho aconseguir, marxés amb aquella mena de “pin” enganxat ... o bé riure d’haver estat parlant amb clients durant un sopar per adonar-me quan decideixo anar al bany a netejart-me les dents ( tema infraestuctura ho deixo per un altre moment) que totes elles deixaven ben clar que havia sopat una trista amanida verda ja que el meu somriure metàlic estava acompanyat de petits tocs de color verd ... bé que ho he intentat tot ... Però avui, avui ja no puc més perque ja no li vec la fí i donat que el postivisme que sempre m’acompanya no deixa sota cap concepte que la gent que m’envolta el perdi per això, ho vull comapartir igualment amb vosaltres i us haig de dir que no puc més ... estic farta ... i tal com m’ha dit la mare* : “No nena, xata hi ha coses pitjors! Va dona que total tu ets la que sempre ens animes, no ens facis això!” Cosa que ja sé i no oblido mai, vull per un moment poder dir que sí que ja sé que això s’acaba i que és el millor que em podia haver passat però que no puc més !!!!

Total per això estant els bons amics, no? Per compartir els bons i els mals moments i la veritat és que no he perdut el meu somriure (metàlic) , no us preocupeu, de fet ara ja em sento millor!

*Bé qui coneix la mare ja sap perquè l’esmento!