La selecció natural... el concepte d'amistat

Crec que si en algun fenomen existeix la selecció natural és en les amistats. Crec en la típica frase que el temps posa a les persones al seu lloc i per tant a les amistats. Hi ha molts tipus d'amistat, els de tota la vida que els conexies quan encara no tens criteri a l'hora d'escollir i que arrossegues i portes al cor encara que ets conscient de que si les haguessis conegut ara potser no formarien part d'aquest aparentment ampli cercle d'amistats. D' aquests acceptes els defectes, de fet fins i tot tens presents aquells que ja no són defectes sino que amb el temps s'han convertit en virtuts. Després hi ha el gran grup dels circunstancials són els que en un moment donat están en un lloc determinat, amb aquests fas amistats molt estretes en molt poc temps però un cop el moment o el lloc s'han esvaït, l'amistat se'n va igual de ràpid i es manté el record, d'aquests parles dient: " tenia un amic a XXX (i normalment especifiques el lloc o el moment temporal). Després tenim aquells amics que no acceptem perdre perque malgrat ja no comparteixes tant amb ells, els vols continuar tenint. Són amb els que quedes molt de tant en tant i amb els que utilitzes la típica frase de ens hem de posar al dia que fa molt que no ens veiem... T'agradaria que per ells es pogués crear un moment o un lloc per trobar-te'ls més sovint i confies que tard o d'hora el temps te'ls faci retrobar per continuar allò que fa molt temps vas començar. A aquests, el que els fa vius són totes les vegades que hi penses i totes les coses que els hi explicaries però que mai fas… Tots tenim també aquells grups definits de gent indefinida, que no tenen sentit si no els penses com a grup, són els amics del cole, del lloc d'estiueig, els de la uni - si, falten els de l'esplai però jo no hi vaig anar mai a un esplai però si a un lokal, als de l'ex curro... però és clar, jo encara no he tingut un ex-curro- Amb aquests s'ha de quedar en massa, i en un món on cada vegada tenim menys temps per nosaltres costa molt que aquests grups indefinits es possin d'acord per quedar, i amb els temps no quedes mai…Val a dir, però, que d'aquest grups definits plens de gent indefinida sempre hi ha algú, i amb sort més d'un, que forma part del teu passat i present i espero futur… Dels los amigos de mis amigos son mis amigos, no cal ni parlar, tots sabem a on els podem trobar i quan… i la veritat és que no sempre són amigos… però hi ha vegades que acaben sent els teus… Del grup de gent que se senten amics i que "muy a tu pesar" l'altre no els sent com a tal, només dir que són l'exepció a la regla de la reciprocitat, sap greu però és el que hi ha... I els millors amics són aquells amb els que no cal ni parlar "we can talk without talking", amb els que et sents com a casa i ells es senten amb tu com a casa, amb els que pots ser pesada, amb els que encara que passi el temps estan i vols que estiguin, amb els que no cal que dissimulis els teus defectes ni les teves virtuts, ja ho saben, respecten el que no dius i poden discutir el que dius, a aquests els vols aquí aprop i sempre i cada un d'ells sap que forma part d'aquest màgic grup, a elles, a ells… Els que no poden ser amics formen part de la categoria familia i tenim material suficient com per parlar-ne detenidament en un altre post. Finalment està l'amic que no el considerem mai com un amic perque té el títol de més que amic però que si alguna cosa és, és amic per sobre de tot… amb ell i gràcies a ell tot pren un altre sentit ;) i amb ell he fet lo més maco i el que no serà mai un amic :)

"Gorillino"

Ara ja fa molt que no escric. Segurament l'excusa més bona seria donar-la al fet que ara sóc mare i no tinc temps per res, però això és fals. La veritat és que tinc molt a dir, potser més que mai. D'altra banda no sempre trobo el interlocutor adient o potser penso que no tothom al meu voltant serà capaç d'entendre el que vull dir, no és facil trobar les paraules justes. I per què no, potser no és un sentiment que vulgui compartir amb tothom… Les frases típiques que tanta ràbia em feien mentres estava embaraçada, han resultat ser un reflexe total de la meva realitat. Les frases en sí i les persones que les acostumen a dir em continuen fent ràbia , el que diuen però a vegades és cert. Un no es pot imaginar el que es pot arribar a estimar un fill, no es pot imaginar. Que la vida et canvia, no les puc considerar sàvies paraules perque és un fet que ja se sap. Mai 2 és igual que 3. Però no sempre 2 és millor que 3, no? Així que després de que el meu cervell hagi tornat a la seva mesura inicial (el cos ja fa molt que s'ha recuperat afortunadament) i que les hormones hagin deixat de ballar dins meu, torno a mi mateixa sent una altra persona. Em reconec quan em miro al mirall, diferent, però em reconec... al igual que en dia un deixa de ser pre-adolescent per esdevenir adolescent, un fet que et canvia la vida i ja no pots tornar enrera. Em sorprenc quan per un moment, i és un moment, oblido el que sóc ara i no era abans, fa pocs mesos, no fa ni un any… i agraeixo com mai hauria pensat que agrairia el que un dia va començar a crèixer dins meu i ara creix al meu costat i em fa crèixer. Aquest post va dedicat a ell, al nostre gorillino, perque amb el passar del temps veurem en ell a ell mateix i part de tots nosaltres, les petites coses que entre tots espero que vagi aprenent. Confio que la sort l'acompanyi, el seu nom ja farà molt, el dia que va nèixer també, ara només queda estar aquí dia a dia per veure-ho!