No sóc feminista, ni masclista. No estic orgullosa de ser dona, sóc dona i aixó és un fet. No estic orgullosa perque el fet de ser-ho no depén de mi, no ho he escollit jo, ni he fet res per aconseguir-ho ... Puc sentir-me orgullosa de ser millor persona o d’ intentar-ho, però no puc estar-ho d'allò que m'ha vingut donat ... Com a dona he rebut una educació forjada, treballada, desenvolupada en un lloc determinat, amb unes normes de comportament, uns valors, una religió ... i a més a més el que jo he filtrat a partir de el que m’han ensenyat cada una de les persones (amb les seves propies filtracions) que han engegat i influenciat la meva educació... Però està clar que en nom de la religió s’ha fet de tot! Sóc conscient que la religió que conec és la que m'han ensenyat i així i tot la conec poc, no m’ha acabat d’interessar, potser perque ja de sempre vaig veure que en aquesta religió tampoc no es consideraven totes les persones per igual... El que sí que tinc, el que si que he aprés i del que em puc sentir orgullosa és de ser una persona (persona i no dona, persona) que creu profundament en el respecte. Això no vol dir que no hagi estat irrespectuosa, ho sóc cada dia quan veig i no miro cada una de les persones que veiem vivint al carrer, les veig però no les miro, no puc... Però ho intento, intento ser tant respectuosa que acabo aparentment respectar idees indefensables, a tants nivells, que al final no puc ni pronunciar-me sobre certs temes, com molt bé ja sabeu. Però tot té un limit. En tot existeix el grau. No vull parlar de religions, ni vull anar a evangelitzar (no m’agarda que em mengin la olla), no crec que el que he aprés sigui el correcte, és el que he aprés, i aprenent he aprés a posar en dubte, a tenir criteri... el que he estudiat i el que ja era, m’ha fet veure-ho tot amb més obejectivitat, des d’un altre prisma i m’he plantejat molt el que tots anomenem igualtat entre homes i dones. Un pot ser home o dona de tantes maneres diferents que em sembla absurd ja fer semblances intergèneres, imaginat a nivell intragèneres!... Hi ha de tot , està clar però el que si que som tots es persona (cert n’hi ha que potser més valdria que no haguessin mai nascut, d’altres no han sobreviscut o viscut el que es mereixien) però tots i cada un dels homes i dones tenim una espècie en comú. Igualtat, en què? No, jo no sóc igual a un home, sóc dona... jo sóc jo i tu ets tu i l’única cosa que vull és poder fer el que jo crec, no el que un altre hagi decidit que puc fer a partir de tu, del que tu fas, del que a tu se t’ha ensenyat que pots fer, sense haver-ho de justicar o justificar-t’ho a cada moment. I això és el que no tenim. No vull entrar en com cada persona viu la seva sexualitat, no estic parlant de sexe, tan sols de la humanitat en general. No penso que el que jo pensi i com jo visqui sigui el correcte. No, quan aqui s’ha organitzat un botellón mentre a França s’està sortint al carrer per una cosa molt més seria... ni de la guerra a la que ja estem acostumats, ni de totes les altres guerres (a tots nivells)... Viatjar, el que m’ha ensenyat és a emportar-me alguna cosa de cada lloc on he estat, no cal que sigui una el.laboració meva, una idea o una conclusió... pot ser una olor, una sensació , un paisatge ... (de la India, la pena i les olors) ... i també posar a prova els meus sentiments lluny del que ja conec del que ja sento meu, d’on em sé moure... I el que m’he emportat d’aquest últim viatge, a més del “desert”, ha estat el desencoratjament...
Jo no haig d’anar amb burqa i un vel negre que em tapi els ulls, sí es clar segurament era d’Arabia Saudi i no dels Emirats... és a dir que sóla sense el cosentiment del pare o del marit ella no podia viatjar ... però veure la imatge de una dona dins d’una pressó ambulant que no ha pogut escollir i a on ha anat a parar sense cometre cap crim, ho sento però jo això ho trobo indecent. Si tenint la opció ho escolleixes és una altra cosa. Em fa mal el cor de veure-ho i de pensar que és el que ella ha aprés i el que ella ensenyarà als seus fills i filles, quan no té ni veu ni vot; així és com veu el seu món i això és el correcte, no interessa que pensi, no que tingui criteri, no se’l mereix, no és el seu objectiu a la vida, no és pel que ha nascut i si mai ho posés en dubte pel benestar de la descendència, segurament aplicaria la senzilla regla de com menys pensis a vegades més feliç ets, així que, tu , respectem-ho perque a nosltres també ens agrada que ens respectin i sí sí, entra en el seu joc que per això “donde fueres haz lo que vieres”, no? Doncs no, jo dins les meves possibilitats ho he intentat, però a mi no s’ha m’ha tractat igual. És clar que en molts moments a qui m’he dirigit estava tan incòmode com ho estava jo, i amb grans dificultats de comunicació. I no sempre val el llenguatge universal com es riure d’un absurd, o d’una situació còmica... però allà, malauradament, fins i tot aquest tipus de llenguatge acaba estant vetat. I jo dia a dia me la plantejo la meva vida... i no veig sempre el que m’agradaria veure, però puc veure i dir el que no m’agrada i no m’agrada el despotisme, ni el menyspreu, ni la condescedència ni que persones amb una doble moralitat tan assumida i tan respectada posin en dubte la meva. Ni que els que no han hagut de lluitar per tenir la possició que s’han adjudicat, posin en dubte els que estàn aprenent, homes i dones, a comportar-se diferent per tal de donar cabuda a les consideracions tant d’homes com dones, independentment del seu gènere. No, no som iguals però que no sigui el gènere al que pertanys el que determini que el que tu pensis es prengui o no en consideració. M’agradaria pensar que és el que aportes el que compta per tal que, a partir d’aquí, la humanitat tingui més varietat per provar d’ avançar!
