Què ens està passant?

Hem oblidat Haití? Bé, de fet no recordem ni com està el Líban, perquè allà encara hi ha gent que està lluitant, ara mateix, en aquest precís moment. Ni per un moment pensar que podem perdre un minut reflexionant sobre el toc de queda a Baharin, Baharin? On queda Bahrain? O què passa a Àfrica a on continuen havent-hi nens que moren de gana i la Sida per tot arreu... i etc, etc, etc... Bé, per no mencionar que un cop més la Mare Natura ens mostra la seva superioritat i en un moment 12000 persones deixen d'existir sense que nosaltres aprenguem la seva lliçó i com un cop més l'èsser humà, amb la seva falta d'humilitat, creu que pot tenir sota control una situació que no sap ni quin curs seguirà ni com acabarà. Continuo sent positiva, de fet que ho sigui o no no canvia res, i espero que acabi bé, que no vagi a més, que sí, que l'home acabi controlant la situació, que no es produeixi de nou Chernòbil, Part II. Però, i els que estàn allà treballant? Voluntaris? Kamikazes? Herois? Pares d'algú? Fills d'algú? Marits d'algú? Germans d'algú? Amics d'algú? Treballadors d'algú? Persones? Persones que com tots tenen una vida? Persones que s'estàn jugant la seva única vida per que d'altres tinguin vida... I aquí què fem? Res... un gran silenci ens acompanya ... Sí, m'agradaria ser un gran bloc de gel per un moment... De fet, en certa manera jo ho som, quan ni per un moment sentim pena profunda pels que són en definitiva tan petits i èfimers com nosaltres...

El concepte de "neutral"

No és fàcil ser considerada una persona a l'estil "Suïssa", és a dir neutral o sense cap ànim de voler participar en una guerra. No voler implicar-se activament en una guerra no vol dir no tenir opinió al respecte, no vol dir que la guerra no t'afecti o no t'interressi. A vegades ser neutral implica patir el constant atac per part de ambdós bàndols per fer que la seva causa sigui la teva. Quan en realitat, en segons quins llocs, mantenir-se neutral no és res més que una lluita interna per no declarar una guerra, acabada abans de començar, a tots dos bàndols. Perqué a ningú li agrada que les bombes caiguin al terreny d'un quan no n'està tirant cap de bomba. I no és fàcil no caure en la temptació de fingir per un moment una aliança - no de cor- per evitar ser esquitxat per la metralla dirigida a un altre. No es pot implicar, a qui amb esforç es manté neutral, a buscar una sol.lució o acusar-lo de no haver fet prou per evitar l'inici del desastre.

La selecció natural... el concepte d'amistat

Crec que si en algun fenomen existeix la selecció natural és en les amistats. Crec en la típica frase que el temps posa a les persones al seu lloc i per tant a les amistats. Hi ha molts tipus d'amistat, els de tota la vida que els conexies quan encara no tens criteri a l'hora d'escollir i que arrossegues i portes al cor encara que ets conscient de que si les haguessis conegut ara potser no formarien part d'aquest aparentment ampli cercle d'amistats. D' aquests acceptes els defectes, de fet fins i tot tens presents aquells que ja no són defectes sino que amb el temps s'han convertit en virtuts. Després hi ha el gran grup dels circunstancials són els que en un moment donat están en un lloc determinat, amb aquests fas amistats molt estretes en molt poc temps però un cop el moment o el lloc s'han esvaït, l'amistat se'n va igual de ràpid i es manté el record, d'aquests parles dient: " tenia un amic a XXX (i normalment especifiques el lloc o el moment temporal). Després tenim aquells amics que no acceptem perdre perque malgrat ja no comparteixes tant amb ells, els vols continuar tenint. Són amb els que quedes molt de tant en tant i amb els que utilitzes la típica frase de ens hem de posar al dia que fa molt que no ens veiem... T'agradaria que per ells es pogués crear un moment o un lloc per trobar-te'ls més sovint i confies que tard o d'hora el temps te'ls faci retrobar per continuar allò que fa molt temps vas començar. A aquests, el que els fa vius són totes les vegades que hi penses i totes les coses que els hi explicaries però que mai fas… Tots tenim també aquells grups definits de gent indefinida, que no tenen sentit si no els penses com a grup, són els amics del cole, del lloc d'estiueig, els de la uni - si, falten els de l'esplai però jo no hi vaig anar mai a un esplai però si a un lokal, als de l'ex curro... però és clar, jo encara no he tingut un ex-curro- Amb aquests s'ha de quedar en massa, i en un món on cada vegada tenim menys temps per nosaltres costa molt que aquests grups indefinits es possin d'acord per quedar, i amb els temps no quedes mai…Val a dir, però, que d'aquest grups definits plens de gent indefinida sempre hi ha algú, i amb sort més d'un, que forma part del teu passat i present i espero futur… Dels los amigos de mis amigos son mis amigos, no cal ni parlar, tots sabem a on els podem trobar i quan… i la veritat és que no sempre són amigos… però hi ha vegades que acaben sent els teus… Del grup de gent que se senten amics i que "muy a tu pesar" l'altre no els sent com a tal, només dir que són l'exepció a la regla de la reciprocitat, sap greu però és el que hi ha... I els millors amics són aquells amb els que no cal ni parlar "we can talk without talking", amb els que et sents com a casa i ells es senten amb tu com a casa, amb els que pots ser pesada, amb els que encara que passi el temps estan i vols que estiguin, amb els que no cal que dissimulis els teus defectes ni les teves virtuts, ja ho saben, respecten el que no dius i poden discutir el que dius, a aquests els vols aquí aprop i sempre i cada un d'ells sap que forma part d'aquest màgic grup, a elles, a ells… Els que no poden ser amics formen part de la categoria familia i tenim material suficient com per parlar-ne detenidament en un altre post. Finalment està l'amic que no el considerem mai com un amic perque té el títol de més que amic però que si alguna cosa és, és amic per sobre de tot… amb ell i gràcies a ell tot pren un altre sentit ;) i amb ell he fet lo més maco i el que no serà mai un amic :)

"Gorillino"

Ara ja fa molt que no escric. Segurament l'excusa més bona seria donar-la al fet que ara sóc mare i no tinc temps per res, però això és fals. La veritat és que tinc molt a dir, potser més que mai. D'altra banda no sempre trobo el interlocutor adient o potser penso que no tothom al meu voltant serà capaç d'entendre el que vull dir, no és facil trobar les paraules justes. I per què no, potser no és un sentiment que vulgui compartir amb tothom… Les frases típiques que tanta ràbia em feien mentres estava embaraçada, han resultat ser un reflexe total de la meva realitat. Les frases en sí i les persones que les acostumen a dir em continuen fent ràbia , el que diuen però a vegades és cert. Un no es pot imaginar el que es pot arribar a estimar un fill, no es pot imaginar. Que la vida et canvia, no les puc considerar sàvies paraules perque és un fet que ja se sap. Mai 2 és igual que 3. Però no sempre 2 és millor que 3, no? Així que després de que el meu cervell hagi tornat a la seva mesura inicial (el cos ja fa molt que s'ha recuperat afortunadament) i que les hormones hagin deixat de ballar dins meu, torno a mi mateixa sent una altra persona. Em reconec quan em miro al mirall, diferent, però em reconec... al igual que en dia un deixa de ser pre-adolescent per esdevenir adolescent, un fet que et canvia la vida i ja no pots tornar enrera. Em sorprenc quan per un moment, i és un moment, oblido el que sóc ara i no era abans, fa pocs mesos, no fa ni un any… i agraeixo com mai hauria pensat que agrairia el que un dia va començar a crèixer dins meu i ara creix al meu costat i em fa crèixer. Aquest post va dedicat a ell, al nostre gorillino, perque amb el passar del temps veurem en ell a ell mateix i part de tots nosaltres, les petites coses que entre tots espero que vagi aprenent. Confio que la sort l'acompanyi, el seu nom ja farà molt, el dia que va nèixer també, ara només queda estar aquí dia a dia per veure-ho!

El concepte del "jo més"

És igual el què et passi, la gent que forma part del grup "jo més" saps que superarà la teva desgràcia, la teva alegria, la teva por o el que sigui, absolutament sempre. No és fàcil, però a aquest tipus de gent no se li hauria mai d'explicar res de res perque així evitariem que ells ens expliquessin lo seu. Fins i tot fan veure que pateixen lo teu més que tu mateix. Acostumen a acompanyar la seva explicació amb el grau de pena o de patiment o del que sigui... tot, menys un discret t'acompanyo en la alegria, en la pena en el sentiment ... Que estàs embarassada el seu embaras va ser-ho més que el teu, que t'han de posar ferros, la seva ortodòncia sempre és més complicada que la teva, que han de fer obres, un trasllat, preparar una boda o un naixement, és igual qualsevol cosa sempre són MÉS. Per aquest motiu mai dels mais s'els hi hauria d'explicar res perquè aleshores no tindrien res a dir!

ja no ens cal l'adopció...

I no per tenir un crio sino per donar el nostre en el cas que hagués estat una nena, com tots sabeu... No senyors, un cop més Lo Sapevo es sortirà amb la seva, i si tot va bé (ho sento però no puc deixar la meva scaramanzia), al Juny ens vindrà un nen! Un nen que ara per ara tot el que té sembla que ho té bé ;) Confirmo que li posaré un nom italià, no en tinc cap dubte, encara que ja sé que tindré problemes amb els "catalanets" (en breus un post sobre ells) . Segurament en un futur ens ho agraïrà quan el nom italià i els seus gens italians el facin lligar molt amb les nenes, ja m'en ocuparé jo que no sigui dels pesats ;) Esperem també que no sigui tovet, però senyors ja no depén de nosaltres ;) Sigui el que sigui serà ell i l'esperem amb molt d'amor i alegria (quan porti unes quantes nits sense dormir ja us ho explicaré, eh maumaunoexiste?)

de desagraïts el món en va ple...

Frases fetes com aquesta m'han fet sempre molta ràbia malgrat que sempre les he utilitzat molt!
Una altra de les reflexions que fa ràbia i que sembla treta de un llibre d'autoajuda és que El secret de la felicitat està en el saber gaudir de les petites coses del dia dia ...
Doncs sí, estic d'acord amb totes dues coses i en totes dues he pensat molt després del dia de Reis. A mi els Reis m'han portat de tot i estic molt contenta, de fet no necessitava res de res, així que tot el que pogués arribar seria realment un regal inesperat. Però no tots ho rebem així, no tots hem tingut la mateixa educació, no tots ens hem re-educat per ser agraïts ... Els nens ara són capaços d'enfadar-se amb els Reis i no dissimular, com molts de nosaltres feiem, només perque t'han portat mil coses, és a dir totes les que has escrit a la carta menys una, un scalextric. No els han ensenyat a veure com són afortunat sper tot el que els han portat sinò a valorar el que no els han portat ... a mi que els meus Reis quan era petita practicament no em portaven res de la carta, crec que no la llegien mai, bé de fet és que no la vaig portar mai en mà a cap Rei o patge (no m'hi van portar) i per quan vaig finalment anar a una Cavalcada els Reis, ja no eren els Reis ...

D'altra banda, de què serveix tenir de tot, anar emperifollat o amb aquelles sabates a conjunt amb el bolso tan maques, o amb aquella jaqueta que a tanta gent li agaradaria tenir o poder-se comprar sino et sents afortunat...? De què serveix si només ets capaç d'alimentar-te dels elogis dels altres, dels que estàn fora de casa? Per què comparar-se sempre per ser feliç i a més a més sempre comparant-se amb qui no s'hauria de fer...? Compara't amb els nens de Bombai, amb els 3 mil.lions de persones que viuen al carrer... No, sempre s'ha d'iodolatrar la vida de l'altre, i mirar la vida d'un sempre des d'un filtre negatiu... Doncs mira, si un aprén a gaudir de les petites coses, no té temps de comparar-se, això no vol dir que no passin coses menys maques ...

Jo vull agraïr els meus Reis tot el que m'han portat, més regals que mai :) Em sento molt afortunada amb tot el que tinc, material i immaterialment parlant, i el regal que he demanat per tots aquells a qui estimo és que s'hi sentin tant com jo - quina llàstima que els reis no sempre portin el que un demana, oi?